El dia de la vigília de Sant Joan vaig anar a agafar el tren a Sants, i vaig aprofitar per fer unes quantes fotos a l’estació que tantes vegades havia trepitjat quan era estudiant (quina delícia, l’hora punta de les set del matí a l’estació de la meva ciutat, els vagons plens de gent dreta, la cara de mala llet dels que van més encaixonats del compte, el baf dens a les finestres, el còctel olorós nauseabund dels cossos suats i la barreja de no sé quantes colònies!), quan era estudiant, deia, i havia d’agafar cada dia els trens de rodalies per anar i venir a Barcelona.
Val a dir que des de llavors l’estació ha canviat, i fins a quin punt! Si no m’hi dugués la línia blava de tota la vida (“Propera parada, Sants Estació…”) no la sabria reconèixer pas. En aquella època meva, el vestíbul de Sants era força semblant a una nau industrial, lletjota i enorme, amb aquell deix gris i caspós dels edificis oficials de l’estat. A una banda hi havia l’accés al metro, per l’altra es baixava a les vies de tren; a la part del davant (la que mira cap a l’Avinguda Roma) hi havia la farmàcia i l’estanc, on també venien regals i best-sellers; a la part del darrere hi havia un d’aquests detestables McDonald’s i una oficina de cotxes de lloguer, i diria que poca cosa més.
